Plasmodium vivax, un paràsit de la malària resistent a l'eliminació

Per què resulta tan difícil eliminar el paràsit de la malària Plasmodium vivax, "l'oblidat"? Presentem dades científiques recents.

[Aquest text l'han escrit Carmen Fernández Becerra, Associate Research Professor a ISGlobal, i l'Institut de Recerca Germans Trias i Pujol (IGTP) i Hernando del Portillo, ICREA Research Professor]

Imagini’s un món sense malària, una malaltia humana que causa milions de casos clínics a l'any, més de mig milió de morts, sobretot en nens i nenes menors de cinc anys, i 2.300 milions de persones en situació de risc. Durant segles, aquest objectiu s'ha concentrat a eliminar el Plasmodium falciparum, l'espècie de malària més mortífera, present sobretot a l'Àfrica subsahariana. Tot i això, fora d'aquest continent, una altra espècie, Plasmodium vivax, és la més àmpliament distribuïda. En aquest escrit, en el Dia Mundial del Paludisme, destaquem dades científiques recents que indiquen les dificultats per eliminar aquest paràsit desatès.

La melsa, un nínxol on s'amaguen els paràsits de la malària

La melsa és un òrgan intrigant des de l'Antiguitat, l'únic del nostre cos que filtra la nostra sang eliminant els glòbuls vermells vells, deficients i infectats per la malària. En el cas concret de la malària, durant segles s'ha considerat que l'única funció de la melsa era destruir els paràsits. Tot i això, aquesta funció única s'ha qüestionat recentment en observar-se una gran biomassa de paràsits intactes en aquest òrgan.

Fa alguns anys, el nostre grup va descriure les primeres evidències clares de la presència d'una enorme biomassa de paràsits a la melsa humana. Després de caure d'un arbre a la selva amazònica brasilera, un jove de 19 anys va experimentar un dolor abdominal intens i va ser traslladat a un hospital de Manaus, on se li va haver d'extirpar quirúrgicament la melsa. Inesperadament, un dia després de l'extirpació de l'òrgan, una prova diagnòstica realitzada a la sang va revelar que, en el moment que jugava a l'arbre, tenia una infecció de malària. Basant-se en aquesta observació, es va examinar la melsa extirpada per detectar la presència de paràsits i sorprenentment es va descobrir que estava massivament infectat per paràsits de la malària. Aquest primer cas clínic d'una persona aparentment sana indicava que la melsa podia representar un nínxol on els paràsits de la malària es podien amagar durant les infeccions cròniques asimptomàtiques. Durant els anys posteriors a la notificació d'aquest primer cas clínic, es van recollir i examinar mels de portadors crònics asimptomàtics de Timika (Papua, Indonèsia) que havien patit trencaments de melsa i esplenectomies. Sorprenentment, en 21 de les 22 melses es van detectar paràsits de la malària. Aquests resultats indiquen clarament que els paràsits també s'amaguen en aquest òrgan durant les infeccions cròniques asimptomàtiques.

A més de la melsa, altres estudis han demostrat de manera inequívoca que P. vivax també pot crear nínxols críptics a la medul·la òssia. Resulta interessant observar que els gametòcits, l'estadi del paràsit que es transmet al mosquit, s'observen fàcilment en aquest teixit, cosa que indica un alliberament submicroscòpic constant de gametòcits que perpetuen les infeccions causades per aquesta espècie.

La malària Plasmodium vivax i les seves característiques biològiques úniques

El cicle vital dels paràsits de la malària és molt complex. Mentre s'alimenten de la nostra sang, els mosquits femella del gènere Anopheles infectats de malària injecten esporozoits al torrent sanguini, iniciant el cicle preeritrocític en entrar als hepatòcits. Dins del fetge, els esporozoits es diferencien i multipliquen produint esquizonts tissulars que s'alliberen al torrent sanguini, iniciant el cicle eritrocític. Alguns paràsits es diferencien en gametòcits, cosa que permet la transmissió contínua. Els gametòcits circulants inicien el cicle sexual als mosquits, que culmina amb la invasió per esporozoïts de les glàndules salivals, completant així el complex cicle vital a través d'hostes i tipus cel·lulars.

A més d'aquests trets comuns, el cicle vital de P. vivax presenta característiques biològiques úniques que val la pena destacar, ja que fan aquest paràsit l'espècie més resistent a l'eliminació de la malària.

1. Al fetge, vivax pot diferenciar-se en una fase latent, denominada hipnozoit, que pot romandre latent durant dies, mesos o fins i tot anys i que, en reactivar-se, provoca recaigudes clíniques.
2. A la sang, els merozoits de vivax envaeixen predominantment, si no exclusivament, els reticulòcits. Això ha dificultat el desenvolupament d'un cultiu in vitro continu, fet que fa molt difícil treballar amb aquesta espècie, ja que els paràsits només s'obtenen de pacients humans o infeccions experimentals en models animals en quantitats molt baixes.
3. Els gametòcits circulants apareixen a la sang perifèrica abans que apareguin els símptomes clínics, per la qual cosa es transmeten als mosquits abans que els pacients busquin assistència sanitària per rebre tractament antipalúdic.
4. Finalment, però no menys important, les infeccions eritrocítiques críptiques a la melsa i la medul·la òssia, directament per invasió de merozoits o a través de glòbuls vermells infectats, es troben en aquests teixits durant infeccions cròniques asimptomàtiques. Atès que més del 98% de la biomassa total de paràsits és present en aquests teixits eritroides i poden transmetre la malaltia als mosquits, això representa un altre repte important per a l'eliminació de la malària.

Comprendre i atacar aquests reservoris críptics és fonamental per assolir els objectius d'eliminació de la malària, ja que els paràsits que resideixen en aquests nínxols semblen evadir tant les respostes immunitàries com els tractaments antipalúdics convencionals. Les nostres darreres investigacions indiquen que els reticulòcits infectats secreten vesícules extracel·lulars, nanoesferes que contenen molècules de paràsits que faciliten la formació de nínxols intraesplènics en mediar en la comunicació intercel·lular. A més, la identificació de la càrrega de les vesícules extracel·lulars durant les infeccions experimentals per hipnozoits podria descobrir biomarcadors d'aquestes etapes. Intensificar els esforços de recerca en aquest camp és essencial per desenvolupar estratègies noves de lluita contra la malària i, en última instància, aconseguir-ne l'eliminació.