Notícies

Demostren que la malària crònica de Plasmodium vivax és una infecció de la melsa i que és on es troba la major part de la biomassa del paràsit

Hernando A. del Portillo, Carmen Fernández BecerraHernando A. del Portillo, Carmen Fernández Becerra
Hernando A. del Portillo, Carmen Fernández Becerra
- Recerca

Hernando A. del Portillo, professor ICREA i Carmen Fernández Becerra (professora associada d'investigació), tots dos amb afiliació conjunta amb l'Institut de Recerca Germans Trias i Pujol (IGTP) i l'Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), han participat en estudis que s'han descrit en dues publicacions que suposen un nou paradigma en el seu camp d'estudi: canvien el que fins ara es considerava acceptat sobre la biologia de Plasmodium vivax, un paràsit que provoca una forma de malària, sovint crònica i de vegades mortal.  El treball se centra en la melsa, que fins ara es creia que era l'òrgan responsable d'eliminar els paràsits de malària de la sang; ara aporten dades que mostren que, per contra, també és un reservori i un viver del paràsit. A més, l'estudi explica perquè la malària causada per P. vivax pot tenir una forma hepàtica latent responsable de recaigudes clíniques, juntament amb paràsits a la melsa, probablement responsables d'infeccions cròniques asimptomàtiques, proporcionant així noves vies per a estratègies alternatives de control.

La majoria de casos de malària els causen els paràsits unicel·lulars Plasmodiun falciparum i Plasmodium vivax, que entren a la sang per picades de mosquits. La malària per P. vivax no és tan virulenta ni tan greu com la de P. falciparium, però també s'ha estudiat menys, i se sap que té una forma latent al fetge, que provoca casos clínics reincidents. Avui en dia la malària afecta més de 228 milions de persones cada any i provoca més de 400.000 morts (en molts casos, infants), a més de pèrdues econòmiques i una reducció de la qualitat de vida als països on és endèmica. També incrementen els casos de persones que viatgen des de zones de malària endèmica, juntament amb la preocupació per la propagació del seu abast en un context d'escalfament global.

La concepció actual de la malaltia és que hi ha un nivell baix de P. vivax circulant en sang perquè el paràsit es dirigeix als reticulòcits, glòbuls vermells immadurs, que es troben principalment a la medul·la òssia. També que la melsa destrueix els paràsits, especialment després del tractament contra la malària i, fins ara, s'havia considerat que era el lloc de la seva eliminació de la sang.

En una carta publicada al New England Journal of Medicine, els autors descriuen una biomassa que no s'havia detectat fins ara de P. falciparum i P. vivax a la melsa. El grup va estudiar la melsa de les persones infectades amb ambdós paràsits i la va comparar amb sang circulant dels mateixos pacients i d'individus lliures de malària. Mitjançant diferents mètodes van comprovar que, al contrari del que se sabia fins ara, hi ha un nombre molt més gran de paràsits a la melsa que a la sang, més per P. vivax que per P. falciparum (la densitat mitjana a la melsa de P. vivax era 590 vegades més alta que a la de la sang perifèrica i molt superior a la relació estimada entre la melsa i la sang en les infeccions per P. falciparum, una mitja de 289). Per això conclouen que la malària crònica vivax és una infecció de la melsa, no de la sang.

En un article més extens a la revista PLOS Medicine, el mateix equip, dirigit per Nicholas Anstey, de la Divisió de Salut Global i Tropical, Menzies School of Health Research i Charles Darwin University (Austràlia), amplia els resultats de les seves troballes sobre P. vivax. En aquest cas, han examinat tant les diferents etapes del reticulòcit com les diferents fases de P. vivax a la melsa durant el seu complex cicle de vida. Han conclòs que P. vivax, lluny de ser destruït a la melsa, s'ha adaptat per sobreviure i també per replicar-se en aquest òrgan, invertint les hipòtesis establertes fins ara.

"És una enorme satisfacció haver participat en aquest estudi i ja que originalment hem postulat l'existència d'infeccions intrasplèniques a P. vivax”, diu Hernando A. del Portillo, cap del grup de recerca Plasmodium vivax and Exosome Research (PVREX). Els darrers 20 anys el grup ha concentrat diverses línies d'investigació en P. vivax, en concret, centrant-se en aspectes d'adherència del paràsit a teixits hemopoètics.

"Amb els anys, cada cop era més difícil de justificar el que estava establert sobre els rols del fetge i la melsa en P. vivax. Amb l'intens tropisme de P. vivax per als reticulòcits, sospitàvem que tenien un paper a la melsa que encara no s'havia descrit. Aquests resultats canvien totalment la comprensió de la biologia del paràsit i el paper de la melsa, és trencador", afegeix Carmen Fernández Becerra, codirectora del grup PVREX.

Aquest estudi s'ha dut a terme a Indonèsia, amb pacients del Rumah-Sakit-Umum-Daerah (RSUD), l'hospital regional més gran de la província de Papua. Es van obtenir mostres de la melsa de 22 pacients asimptomàtics, que havien estat sotmesos a cirurgia per extirpar la melsa degut a un cas de trauma. Es van comparar amb mostres de 9 pacients lliures de malària, i es van analitzar mostres de sang perifèrica per calcular la quantitat de paràsits presents, i les etapes dels paràsits en els diferents teixits.

Van trobar que el 95,5% dels pacients estaven infectats amb malària. Els reticulòcits a la melsa eren més rígids que els de la sang perifèrica, cosa que suggereix que es retenien de forma mecànica a la melsa. També hi havia acumulats a la melsa eritròcits de totes les etapes del desenvolupament, amb densitats de paràsits no destruïts 3.590 vegades superiors a les de la sang en circulació, cosa que representa un 95,1% de la biomassa total de P. vivax al cos. L'anàlisi histològica va permetre identificar els percentatges de les diferents etapes del cicle de vida del paràsit en les diverses parts de la melsa. "Totes aquestes dades corresponen amb els percentatges en cas que el paràsit s'hi reproduís activament", explica del Portillo.

Tots aquests resultats indiquen que, lluny de ser només l'òrgan de destrucció de P. vivax, els paràsits s'hi acumulen activament i, de fet, és on té lloc la major part del cicle de vida (asexual) dins de les cèl·lules de la sang. Sembla que han evolucionat per explotar aquest nínxol. La malària vivax crònica no és principalment una malaltia de la sang, sinó de la melsa. Això té importants implicacions per identificar noves dianes i plataformes d'alliberament de medicaments, ja que els paràsits en aquesta ubicació estan protegits en gran mesura dels fàrmacs antimalària. També té importants implicacions per a la identificació de biomarcadors d'infeccions cròniques asimptomàtiques, per millorar els mètodes diagnòstics. Com que és difícil treballar amb la melsa humana, tècnica i èticament, la recerca se centra en el desenvolupament de noves tecnologies per obtenir coneixement molecular d'aquestes infeccions dins de l'òrgan, amb l'objectiu de contribuir a l'eliminació de la malària.